En el marc del 3r Diàleg DDiPAS ‘Equitat i qualitat de vida: nova gestió del temps en la vida quotidiana’, una trentena de professionals d’entitats socials van debatre dimecres sobre els avantatges i inconvenients d’adaptar els horaris catalans als de la major part de països europeus, quins efectes podria tenir sobre l’equitat de gènere i la conciliació i com traslladar-ho al tercer sector social.
Fabian Mohedano (veure presentació en pdf), promotor de la iniciativa ‘Ara és l’hora’, va iniciar el diàleg explicant que l’origen dels nostres horaris actuals és recent i té a veure amb el franquisme, quan es va adaptar el nostre fus horari al de l’Alemanya nazi, i el ‘desarollisme’ dels anys 60, que va comportar que molts homes compaginessin dues feines i s’endarrerís el moment d’arribada a casa, de sopar i d’anar a dormir. Mohedano va desmentir que hi hagi uns horaris mediterranis que s’oposin als horaris anglosaxons: a la resta de països mediterranis –Itàlia, Grècia, Tunísia, el Marroc…— es dina a la una del migdia i es sopa a les vuit del vespre. Anem a dormir tard, dormim poques hores de mitjana, ens llevem sense gana i sortim de casa sense esmorzar… “tenim uns realment fotuts pel nostre cos”. “Les dones catalanes i espanyoles són les més estressades, les que menys dormen a tota Europa i les que menys temps tenen per a l’oci”, va afegir Sara Berbel, membre de la Junta de Govern de DDiPAS i moderadora del diàleg.
En una economia terciària –intensiva en mà d’obra i extensiva en horaris—, un canvi d’horaris ofereix oportunitats de millora de la qualitat de vida però planteja reptes importants. La sociòloga Elena Sintes, especialista en usos del temps i condicions de vida de la població (veure presentació), va assenyalar que hi ha alguns àmbits de treball on una reforma horària sigui molt difícil d’aplicar, com pot ser el cas de les organitzacions del tercer sector social. Com continuar donant el mateix servei amb jornades laborals compactades? Com vincular una atenció continuada amb la qualitat de vida dels professionals? Sintes va alertar que en molts països europeus més temps d’oci es tradueix en condicions laborals molt precàries en un sector altament feminitzat com és el dels serveis. Va emfatitzar la importància de no parlar només de l’àmbit laboral sinó de reivindicar la importància dels “temps quotidians” i que la reforma passi per “polítiques públiques que generin el màxim d’equitat de gènere i d’igualtat social”.
El repte de fer compatibles una atenció de qualitat i les necessitats de conciliació dels professionals ha dut la Fundació Joia a desenvolupar un ‘model de compromís professional’ que la seva codirectora, Inmaculada Pinar, va presentar al diàleg (veure presentació en pdf). Entre els acords de flexibilització horària i conciliació de l’entitat, Pinar va destacar que l’activitat de la majoria dels serveis finalitza a les sis de la tarda i a les dues del migdia els divendres -totes les hores d’intervenció fora de l’horari habitual es retornen—, que els dies d’assumptes propis es poden gestionar en unitats de dues hores i que es compta amb una bossa d’hores de lliure disposició per al professionals que tenen fills en edats escolars.
Arrel d’una pregunta de la presidenta de DDiPAS, Fina Rubio, durant l’espai de debat amb el públic, Mohedano va reconèixer que el discurs de l’equitat de gènere s’ha exclòs expressament de la iniciativa ‘Ara és l’hora’ per poder arribar a sectors més amplis. “El problema no és tant quant temps tenim sinó l’equitat, com es reparteix el temps en les tasques de cura”, va respondre Rubio: “les dones ens continuem sobrecarregant”. “Tinc la confiança que amb aquest canvi horari hi haurà moltes coses que milloraran. Tots els altres canvis, com acabar amb el patriarcat, els hem de fer des d’altres tipus d’espais i xarxes”, va afegir Sara Berbel.
També es va reflexionar sobre com fer que les mesures de conciliació no només les utilitzin les dones –trucant sovint les seves carreres professionals— o sobre el replantejament del model social, econòmic i cultural que pot comportar la iniciativa.