Gemma Altell (@Gemmaltell), membre de la junta directiva de DDiPAS, signa al número d’estiu 2016 de la revista Joia un article sobre l’aplicació de la perspectiva de gènere a la gestió dels usos del temps de les organitzacions del tercer sector, basada en l’estudi ‘Gestió del temps a les entitats socials: situació actual, reptes i dificultats. Diagnosi per avançar cap a una organització eficaç, sostenible i igualitària’, els resultats del qual es faran públics aquesta tardor.
L’article publicat a Joia és la versió abreujada del text complet, que podeu llegir a continuació:
La Xarxa de Dones Directives i Professionals de l’Acció Social pretén contribuir a transformar els usos del temps i la coresponsabilitat a les entitats del tercer sector
La Xarxa de Dones Directives i Professionals de l’Acció Social (DDiPAS) es va crear el 2012 impulsada per la federació d’Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) amb l’objectiu de potenciar la presència i visibilitat de les dones en les organitzacions del tercer sector social. Actualment som més de dues-centes membres.
El que pretenem des de DDiPAS és contribuir de forma decisiva a que les organitzacions del tercer sector social incorporin els principis i valors de l’equitat de gènere i l’eradicació de les discriminacions per raó de sexe, tant en la seva cultura i pràctica organitzativa com en la seva actuació i impacte extern. Mirem de transmetre aquests discursos en els articles que totes les membres de la xarxa que volem expressar de forma concreta i didàctica aquesta mirada, publiquem a través de diferents mitjans de comunicació i que podeu trobar al nostre blog ddipas.org.
Considerem que no podem treballar en l’àmbit de l’acció social sense partir del paradigma de l’equitat tant en la intervenció en els nostres programes com en l’estructura i pràctiques mateixes de les organitzacions que hi intervenen. És una qüestió de coherència. Ambdues vessants van lligades.
Per altra banda ens sembla imprescindible visibilitzar l’aportació de les dones a l’acció social posant especial atenció a les aportacions que han anat fent i fan els moviments feministes per millorar la situació de les dones arreu del món. És important per nosaltres poder anar de la mà amb aquests moviments feministes perquè la lluita per la millora dels drets socials integri, de partida, la lluita pels drets de les dones. Qüestions com la feminització de la pobresa, les violències masclistes o els drets sexuals i reproductius impacten directament en la vida de les dones i són objecte d’intervenció de les entitats d’acció social. És per aquest motiu que creiem que el discurs i les pràctiques de les entitats socials han d’incloure la mirada de gènere i convindria que aquesta estigués sustentada en l’ideari de les organitzacions que hi treballen, tant en la intervenció com en les practiques organitzatives. Malauradament, i malgrat que estem millor que altres sectors, alguns indicadors ens donen a entendre que encara queda molt camí per recórrer cap a la igualtat, també en el nostre sector, com s’exemplifica en el fet que la presència de les dones es redueix a mesura que augmenta l’escala de responsabilitat en les entitats: d’un 78% de dones entre el personal administratiu i de suport a un 64% als càrrecs de direcció i gerència.
Aquests són els grans objectius de la xarxa, que mirem de vehicular mitjançant algunes accions concretes al llarg de l’any. Entre les principals accions que desenvolupem es troba, conjuntament amb l’Observatori del Tercer Sector, l’organització i lliurament del premi Aspàsia –del qual ja portem 4 edicions— que reconeix la trajectòria de dones que han participat a l’àmbit de l’acció social, contribuint especialment a l’equitat de gènere. En aquests 4 anys hem comptat amb perfils de dones molt diverses que han lluitat pels drets de les dones en àmbits molt diversos, com ara la diversitat cultural, la cooperació, el periodisme, el món del treball, etc. També és important per la xarxa comptar amb espais d’intercanvi que recullin els debats més actuals d’una manera àgil i, amb aquest objectiu fem els diàlegs sobre qüestions d’actualitat i amb un format que permeti l’intercanvi de punts de vista. Als diàlegs hem parlat del lideratge de les dones en les organitzacions o de la visibilització de les dones en el sector entre d’altres. A partir d’aquests debats sorgeix una altra de les accions que tenen molt bona rebuda que són els tallers de lideratge; com a espai formatiu pretenen ser transformadors i donar lloc a l’anàlisi més vivencial sobre aquells mecanismes que, sovint, ens col·loquen a les dones en una posició d’inferioritat en el món professional.
Sens dubte l’acció que té més ressò d’entre les que portem a terme és la jornada anual que realitzem al voltant de la celebració del 8 de març on anem abordant diferents temàtiques que pensem que requereixen un discurs on hi sigui present la perspectiva de gènere des de l’àmbit de l’acció social. Pretenem que sigui un espai on aquestes dues mirades convergeixin –aspecte bastant innovador- perquè entenem que no hi pot haver polítiques ni pràctiques en l’acció social justes que no incorporin la mirada de l’equitat des del seu disseny, en la seva execució i avaluació. Alguns del temes que anem anat abordant en aquests anys han estat:
- La mirada sobre la crisi econòmica amb perspectiva de gènere
- La des/igualtat de gènere en les polítiques europees
- Com construir equitat de gènere en l’àmbit de l’acció social.
Aquest any 2016 l’hem centrat en els usos del temps. En concret l’hem titulada Temps i tercer sector: construint entitats sostenibles i eficaces. Aquesta proposta va sorgir arran de l’estudi que hem desenvolupat en els últims mesos a DDiPAS (finançat per l’Ajuntament de Barcelona) sobre aquesta qüestió i que porta per títol ‘Gestió del temps a les entitats socials: situació actual, reptes i dificultats. Diagnosi per avançar cap a una organització eficaç, sostenible i igualitària’.
DDiPAS ja porta un temps vinculada al Pacte del Temps i des d’aquesta perspectiva ens va sembla interessant explorar en profunditat quina és la realitat del nostre sector en aquesta qüestió, entenent que la gestió dels temps afecta molt directament a les dones i per tant calia fer aquesta anàlisi des d’una perspectiva que inclogués les necessitats i percepcions especifiques de les dones també.
Tenint en compte que el nostre, el tercer sector, està altament feminitzat -el 72% de professionals són dones, el 28% homes segons l’Anuari d’ocupació del tercer Sector— ens semblava clau aquesta mirada específica pel que pot aportar també en l’abordatge global de la Reforma Horària.
L’estudi ens ha deixat prou clares algunes conclusions que és important entomar des dels diferents actors/actrius que hi intervenim. Cal dir d’entrada que el tercer sector és un reflex del què passa en la nostra societat en general i, en aquest sentit, la primera conclusió de caire global és que vivim immersos en una organització social que provoca una gran pobresa de temps i que segueix dividint el món a partir de la divisió sexual del treball tradicional: productiu/reproductiu homes/dones. Aquesta situació afecta, sens dubte, molt especialment a les dones. En aquesta recerca partíem de la perspectiva del “dret al temps per tothom” i aquesta necessitat emergeix sobretot en la part qualitativa de l’anàlisi.
Important destacar també que el gènere de les persones enquestades i la posició que ocupen a l’organització emergeixen com les dues variables principals a l’hora de determinar les diferències pel que fa a l’assumpció de tasques domèstiques i de cura i el malestar respecte a la distribució dels temps. Trobem que les dones segueixen responsabilitzant-se majoritàriament d’aquestes funcions -feminització del treball de cura— però en el cas de les dones directives està més repartit que en les posicions més tècniques.
El fet que les mesures de conciliació laboral, personal i familiar que més trobem en el nostre sector, com ara la flexibilitat horària, el teletreball o la jornada compactada són més incorporades per les persones amb càrrecs directius o gerencials és el què fa que es produeixi aquesta diferència entre les posicions que s’ocupa a la organització. Ens trobem doncs davant un repte clar pel que fa a trobar fórmules d’incorporació d’aquestes mesures en els llocs de treball on hi ha atenció directa a persones i, especialment, en els casos on hi ha torns de treball.
Per fer-ho caldrà anar de la mà de les administracions públiques pel que fa a repensar els usos del temps i la seva traducció en la concepció i disseny dels serveis socials i l’atenció a la ciutadania. Per altra banda, també tenen un paper clau les administracions en el marge de maniobra que acaben tenint les entitats en aplicar mesures de conciliació al seu si tenint en compte les demandes en les contractacions públiques, que molt sovint constrenyen en gran mesura les polítiques de gestió de persones.
Dit això també es constata la responsabilitat de les mateixes entitats en el grau d’aplicació de mesures de conciliació. Tal i com ho trobem a la resta de sectors productius, cal incorporar canvis en la cultura laboral de les entitats. També en el nostre sector el presencialisme segueix tenint molt de pes i segueix essent un “termòmetre” per mesurar el grau de compromís bé amb la tasca bé amb l’entitat. Hi ha grans dificultats per incorporar la direcció per objectius més que per temps treballat.
Davant d’aquest escenari de manca de polítiques de gestió del temps clares, els càrrecs intermedis i els pactes individuals tenen un pes notable en les decisions sobre les mesures de conciliació que es poden aplicar en cada cas amb la conseqüent complexitat que genera i també, a vegades, criteris difícils de generalitzar.
Des d’una perspectiva que tingui en compte el gènere -tal i com que hem incorporat en tot l’estudi— trobem que els homes manifesten poder-s’hi acollir en 38 de les 40 mesures plantejades, percentatge molt superior al de les dones. Caldria reflexionar entorn a aquesta qüestió i observar que, malgrat en les mesures desitjades per conciliar no trobem diferències entre homes i dones, l’aplicació de les mateixes sí pot generar diferències a causa de l’estructura social en la qual vivim. Un bon exemple en seria el teletreball: en els casos en què les dones incorporen el teletreball com a mesura per conciliar moltes vegades això acaba suposant una sobrecàrrega de nou en les tasques domèstiques o de cura, si és que no hi ha hagut un canvi profund en l’assumpció dels rols en l’àmbit familiar. És per això que resulta imprescindible incloure aquesta mirada sobre quina és la realitat de les dones en la construcció dels nous models d’usos del temps, de la reforma horària i dels temps de les organitzacions/entitats per tal de no reproduir aquest binomi productiu/ reproductiu.
Amb aquesta perspectiva el que pretenem des de DDiPAS és posar l’èmfasi en aquesta mirada transformadora on el treball productiu no sigui el pal de paller articulador de l’organització social. Cal avançar cap a una altra economia, un nou model econòmic, que posi la cura al centre de l’organització social i al centre de la vida de les persones. En aquest sentit creiem que el tercer sector social recull tots els ingredients necessaris per contribuir a liderar aquesta transformació.
Gemma Altell
Junta Directiva de DDiPAS
