El que estem vivint no és una guerra, és una crisi sanitària que està fent saltar totes les costures d’un sistema que ja feia aigües, obrint una crisi econòmica i social global que evidencia la cruesa, la insolidaritat, i la insostenibilitat de la depredació econòmica capitalista implementada per les polítiques neoliberals i els seus profunds impactes en la degradació de les condicions de vida de les majories, arreu del mon.
La pandèmia del COVID-19, ha impactat en un sistema sanitari que ja estava desballestat, amb una precarització dels pressupostos en matèria de salut generada per les mesures d’austeritat, les retallades en despesa social i els procés de privatització que es van imposar com a sortida de la crisi financera del 2008 i que va donar com a resultat un dret a la salut profundament fràgil.
La crisi sanitària està fent evidents els límits d’un model econòmic, el capitalista, que de la ma del patriarcat històricament ha descarregat sobre les dones aquestes tasques de cura física i emocional de les persones i de la vida, a la vegada que els hi ha negat tot reconeixement social i valor econòmic, tant quan les desenvolupen de manera remunerada com quan les fan de manera gratuïta. Un paradigma econòmic que s’ha servit de les dones mantenint-les en l’esfera domèstica, individual i de la llar. Treballs que quan s’han mercantilitzat s’ha fet generant profundes bretxes de gènere, precaritzant els sectors professionals dedicats a la cura, extremadament feminitzats, precaritzant les condicions laborals i, en molts casos, vulnerant de manera flagrant els drets de les dones migrades i racialitzades que ocupen, dins d’aquests sectors, els llocs amb les condicions més precàries en les cadenes de cures. i
Però, la crisi sanitària ha posat en primer pla precisament el valor de les cures, és a dir de totes aquells treballs i tasques que fan possible el nostre dia a dia, la nostra salut física i emocional, la nostra capacitat de supervivència, la sostenibilitat de la vida. Ha fet evident el valor del cuidem i del cuidem-nos, palesant les profundes interdependències socials i personals que ens construeixen i la importància de les cures per al propi sosteniment de tot el sistema. I en aquesta tasca les dones ens hem trobat en primera línia, com a principals cuidadores a les llars, com a treballadores i professionals sanitàries, educadores, treballadores socials, netejadores, voluntàries… àmbits de les cures no remunerats, personals i sectors professionals en els que som sempre majoritàries i que, sigui dit de pas, actualment tenen dificultats no solament de tenir el reconeixement i el valor que es mereixen sinó que, fins i tot dificultats per a disposar del material elemental (EPI’s) per protegir-se davant d’aquest risc laboral.
Que els impactes de la pandèmia no són iguals per a tothom. La precarització de les condicions de vida, el desigual accés als drets laborals, d’habitatge, de salut… fan que per a moltes persones la incidència de la infecció del COVID19 sigui molt més dura. I un cop més la crisi social i econòmica que està generant la pandèmia sanitària està tenint un impacte desproporcionat sobre les dones i, especialment, sobre aquelles que es troben socialment i econòmica en situacions de més precarietat i de major vulneració de Drets. Dones que, en molts casos, no poden acollir-se a les ajudes previstes pel governs tant de la Generalitat com de l’Estat.iv
Cal prendre mesures urgents i imprescindibles, tant ara davant la crisi sanitària com per a quan en comencem a sortir. És necessari tenir presents les múltiples situacions de desigualtat i precarietat en les que es troben multitud de dones que viuen l’ impacte de la crisi sanitària, econòmica i social des d’un punt de partida amb profundes desigualtats, precarietat i vulneració dels seus drets.
Llegeix el text íntegre que ha elaborat el Grup de treball de Violències Masclistes del CNDC
